Sergi Núñez de Arenas · Sueca per Davant-UM
En els últims dies, la notícia de l’intent de suïcidi de l’excomissionat per a la reconstrucció de la DANA, José María Ángel, ha sacsejat la nostra consciència col·lectiva. Parlem d’una persona que, després de dies de ser objecte d’una campanya de desqualificació constant, de la mateixa manera que ho han patit i seguixen patint-ho càrrecs públics de diferents partits polítics, ha arribat al límit. Com dic, no estem davant un cas aïllat: és un senyal d’alarma que ens parla d’un clima social malaltís, on la crítica legítima ha deixat pas a la deshumanització.
I ací, en Sueca, no ens és alié. Els nostres governants també suporten cada dia insults, difamacions i atacs que traspassen la frontera de la política per a arribar a l’àmbit personal i familiar. Quan es passa del debat a l’assetjament, quan es posen noms i cognoms en el punt de mira, quan es juga amb la dignitat de les persones com si fora una moneda de canvi política, ja no estem parlant de democràcia. Estem parlant de violència.
Els càrrecs locals donen la cara més que cap altre polític, estan en primera línia i s’exposen més que qualsevol diputat, senador o europarlamentari, viuen a peu de carrer. Als nostres alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores, la gent se’ls troba a una botiga, a una cafeteria, a la plaça del poble. Sabem on viuen, coneguem als seus familiars, els seus hàbits. Fins i tot tenim els seus números de telèfon, i si no els tenim tampoc és gens complicat aconseguir-los i contactar amb ells siga el dia i l’hora que siga. Esta proximitat, que hauria de ser un valor afegit de la política municipal, massa vegades es convertix en motiu de vulnerabilitat. Les xàrcies socials i alguns altaveus mediàtics, sense filtres ni responsabilitat, amplifiquen la fúria, el rumor i la mentida, i acaben creant un ambient on l’insult és gratuït i la injúria no té conseqüències. I moltes vegades també, darrere d’eixa crispació virtual/digital hi ha interessos partidistes, dit d’una altra manera, darrere s’amaguen persones que promouen i alimenten certs comportaments contra l’adversari.
Amb estes línies no estic insinuant que cal blindar els polítics contra la crítica. Més bé tot al contrari: la crítica és necessària, saludable i imprescindible en democràcia. Però no hi ha democràcia que sobrevisca quan el contrari és tractat com un enemic a destruir i no com un ciutadà a convéncer. No hi ha democràcia que cresca si normalitzem la humiliació, el linxament i la por com a ferramentes polítiques.
Com a societat, hem de marcar límits. Els mitjans han d’exercir amb responsabilitat, i les xàrcies, amb totes les seues virtuts, necessiten mecanismes reals contra la impunitat. Però sobretot, hem de recordar una cosa molt bàsica: darrere de cada càrrec públic hi ha una persona. Una persona amb sentiments, amb família, amb una vida que mereix respecte.
No és només una qüestió de protecció dels polítics: és una qüestió de salut democràtica. Perquè, si seguim confonent llibertat d’expressió amb barra lliure per a l’odi, el dia que ningú vullga assumir responsabilitats públiques perquè el preu personal siga massa alt, haurem perdut molt més que un debat o una elecció: haurem perdut el fonament mateix de la convivència.
Tot el suport a José María Ángel i als qui patixen el poctrellat de l’espècie humana.
