OPINIÓ · Emili Chaqués Jiménez
Deia Joan Fuster que l’única autoritat que tenia era la d’haver-se apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del seu poble. Va lluitar contra tots els elements contextuals per a fer-se un lloc en una professió tan complicada com la d’escriptor en un moment històric, el franquisme, on parlar, pensar, opinar o debatre en valencià era impossible de normalitzar com ho estem fent ara i ací. Però no sols no estava normalitzat viure plenament en valencià, sinó que també estava mal vist.
A tall d’exemple us conte que, a mitjans dels 80, ja ben passat el franquisme i la transició, s’aprovà la Llei d’Ús d’Ensenyament del Valencià i una gran part de l’AMPA de les Escoles Carrasquer no volien que els seus fills i filles estudiaren en valencià “a Sueca”, perquè simplement “no ho veien útil”. Tot i això, la tasca proselitista i progressista d’altres pares i mares d’aquella AMPA i, sobretot, de mestres històrics com Joan López, Joaquín Carlos i Gregori Naval ajudaren a fer entendre, a aquesta part, que estudiar en valencià no sols era útil per a les noves generacions, sinó que també necessari.
I per què necessari? Des de la desfeta a la Batalla d’Almansa el 1707 els valencians i les valencianes hem estat tractats de ciutadans de segona, o fins i tot de tercera. Sempre a remolc de Madrid, del centre i dels madrilenys que estiuegen a les nostres costes, la majoria dels quals ens tracta com a subordinats i ens mira per damunt del muscle. No és qüestió de generalitzar. No. Sinó de parlar de fets consumats. No torne enrere als anys 80, parle ara del 6 d’octubre del 2024, diumenge passat, quan un ciutadà de Cullera no pogué expressar-se en valencià a l’ambulatori perquè la metgessa que l’atenia “no entendía valenciano”. No sols li negà l’atenció, sinó que se’n burlà.
Però aquesta doctora no sabia que “a un home que ve del poble, ningú fa baixar la cara”. L’afectat l’ha denunciada i ja vorem si la cosa prospera o, per contra, tindrem un “vuelva usted mañana” com al relat de Mariano José de Larra.
Com a persona que es dedica a l’ensenyament, voldria afegir que aquesta metgessa, a més de no saber les normes més elementals de l’educació, no sabia que el valencià és la llengua del fundador del Regne de València, Jaume I, al segle XIII. Tampoc que entre els segles XII i XVIII el valencià va ser la llengua oficial de la Corona d’Aragó que arribà abraçar un gran nombre de territoris com Aragó, Catalunya, Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Nàpols, Atenes, Malta, Marsella, Montpeller, Múrcia o Còrsega, entre d’altres. La doctora tampoc sabia que el valencià va ser una de les llengües del Vaticà, al segle XV, juntament amb l’italià i el llatí, durant els 3 i 11 anys que ocuparen respectivament el tron de Sant Pere els papes xativins Calixte III i Alexandre VI. Encara diré més, la doctora desconeix que el valencià era la llengua d’ús d’un dels nostres valencians més universals: sant Vicent Ferrer qui, segons la tradició, predicava en valencià i tothom el comprenia fora quina fora la part del planeta on sermonejava. Jo no sé què en pensàreu vosaltres, però esta dona, al meu entendre té un problema i greu. Per què? Perquè té molts prejudicis.
Senyora doctora, una llengua, no és sols un idioma, és un tret que està unit a una cultura, a una societat, a una tradició i, sobretot a una història.
Fuster, tal com va explicar, va escriure allò que no trobava en cap biblioteca o llibreria i que necessitava llegir com a lector i és ací on ens recorda en la seua bibliografia d’on venim. Ens recorda que al segle XV, València, en el seu esplendorós Segle d’Or, no sols era la capital de la Corona d’Aragó, sinó també la capital del món. Érem una potència mundial reconeguda com ho és ara la Xina o els Estats Units.
Econòmicament, el Mediterrani possibilità que fórem una terra poderosa. Literàriament i culturalment i gràcies a eixe progrés econòmic, es publicaren obres de prestigi internacional d’autors i autores com Joanot Martorell, Sor Isabel de Villena o Ausiàs March. Més de 500 anys després, el “Tirant lo Blanc” continua sent el millor llibre del món en el seu gènere i escrit en valencià, per un valencià de Gandia.
Durant segles no sols teníem un prestigi comercial, econòmic, social, cultural i literari sinó que arribàrem a tindre la nostra pròpia moneda, “la lliura valenciana” que també ens identificava com a nació i, de nou, com a potència mundial. Com veieu, la nostra història no és residual ni s’ha de menystenir.
Si ara mateix tinguera a la senyora metgessa al meu davant li diria, amb la pedagogia que m’ensenyaren els meus mestres de Carrasquer, que el valor d’una llengua no és mesura pel seu nombre de parlants. Que totes les llengües són importants i que hi ha llengües com l’hebreu, el danés, el finés o l’occità, que tenen menys parlants que el valencià, però que ostenten escriptors guanyadors del Premi Nobel com Frederic Mistral.
De tota, manera, no sé si m’entendria, o no sé tampoc si voldria entendre’m. Per tant, li citaria a Valle-Inclán, per acabar el debat: “Señora, ser devorado por un león todavía es algo honorable, pero recibir una coz del asno del vecino da una cierta vergüenza”.
Per fortuna, jo soc un d’aquells xiquets que estrenà la Llei d’Ús d’Ensenyament del Valencià i no sols que aprengué valencià amb els llibres de Baladre confeccionats pel nostre paisà Josep Franco, sinó que també ha fet del valencià la seua professió tant com a docent com a actor i tot gràcies a la llavor que sembrà, en el seu dia, Joan Fuster.
Feliç 9 d’Octubre i visca el País Valencià.
Emili Chaqués, encarregat de pronunciar el discurs del 9 d’Octubre a la plaça de l’Ajuntament
