Divendres, 22 octubre, 2021

El cabeço

Llotgeta de baix · per Xavier Campillo

Cada tardor, la Muntanyeta fa una exhibició del seu immens quefer botànic, escenificant un dels drames més poderosos que es poden contemplar: la caiguda del pàmpol. Us convide a visitar-la aquests dies. Es cobreix tota ella de color, com un decorat efímer si es vol, però dotat d’una contundència exagerada, fora de tota mesura. Com si hagués perdut el seny.

Escric cada any, a la tardor, lletres al voltant de la Muntanyeta dels Sants i el seu paisatge: ànets en l’aire, sargantanes al sol, granotes baix terra i anguiles en l’aigua. Comencen dies personals de plaer íntim i immens, no sols de menjar pel novembre sarsets finíssims i polles d’aigua saboroses, sinó d’endinsar-me al Vedat els caps de setmana amb amics i vore’ls exercir allò que des del neolític fan els humans: caçar i pescar.

Enmig del tot aquàtic, la bellesa del Cabeço de Na Molins, bony suecà per excel·lència, talaia que tot ho domina i que s’enlaira com un pujolet, primer i mínim avenç del Sistema Ibèric.

Escric cada any, a la tardor, lletres al voltant de la Muntanyeta dels Sants i el seu paisatge: ànets en l’aire, sargantanes al sol, granotes baix terra i anguiles en l’aigua.

L’he visitada i passejada hui dijous de vesprada. Tot just ha plogut fa una setmana més que en tot el país: 502 l/m2. N’ha plogut més que en Safra. Feia mesos que no plovia ni gota d’aigua. Fou un temporal que només va servir que per parir l’endemà un sol que badava les pedres. Ningú hi ha a la Muntanyeta, i puc gaudir-la tot sol. Trisque com ovella guirra per roques i herba mullada. La humitat produeix olors molt característiques.

Per les vessants del Cabeço regalimen els ocres del xop i els colors taronges i grocs de la calcita, mentre s’esllavissen a la babalà els grisos del romaní i del salze ploraner. Taques grogues de l’herba sana i pinzellades verdes de pi, figues de pala i oliveres, que des de l’alt mineral s’estimben fins arribar als casells immediats on viu la cotimanya.

Dalt de tot, el blanc ermitori encasqueta el cos de pedra. La Muntanyeta tindrà el seu moment culminant d’ací no res, tot just abans que els arbres deixen caure les fulles seques. Tanmateix, a ple hivern, amb els arbres quasi esquelètics es farà transparent i mostrarà la seua nuesa geològica.

Sovint em queixe que els suecans viuen gran part de l’any d’esquena a la Muntanyeta, deixant que altres se n’apropien com si fos de la seua propietat exclusiva. No pretenc guerres eixorques. Conec forasters que l’estimen, hi van i la respecten com si fos seua. Però és nostra, malgrat tot. Aprofiteu-se’n!

Més llegits