OPINIÓ · Pilar Medrano Portaveu de PENSE PENSIONS DIGNES
Com cada any, per estes dates, els telèfons s’omplin de missatges feliços i esperançadors, desitgem Salut (a la nostra edat crec que és el bé més preuat); Amor (que no ens falte l’antídot per a la depressió i la soledat) amb la família, amics; Pau, que acabe esta guerra que tenim tan a prop, que tant de dolor està causant a les persones que han deixat la seua llar i s’han refugiat als nostres pobles; i Prosperitat (per arrodonir-ho un pessic de la “Grossa de Nadal”).
Una vegada passat el sorteig de Nadal, assumit que no ens ha tocat “la Grossa”, ni cap pessic, desitgem salut a tothom i repartim estima (una mica més que de costum) a la nostra família, a les nostres amistats i recordem que la guerra continua, que les guerres continuen, que res ha canviat o potser sí, som conscients que la vida s’esmuny, que ens hem d’afanyar a complir els nostres desitjos, aquells que van més enllà de Nadal, de Cap d’Any.
Estos desitjos, que com a “Col·lectiu pensionista” venim defensant, setmana darrere setmana, any darrere any, des de fa quasi cinc anys. El 2023 farà un lustre que defensem la dignitat de les persones majors i no tan majors (d’aquelles que per edat, accident o malaltia depenen d’una jubilació o pensió).
Totes les persones en major o menor mesura hem desitjat, desitgem ser felices, forma part de la nostra vida, i volem que esta felicitat continue durant la jubilació. De fet, per a la majoria, en esta etapa, durant els anys que la salut encara acompanya, són l’ajuda imprescindible perquè la filla o el fill puga treballar durant el període de criança, són les persones encarregades d’atendre els seus nets, les seues netes quan l’horari escolar ha acabat, quan arriben les vacances de Nadal, Pasqua o estiu.
Però, perquè la felicitat siga completa, els i les Pensionistes han de poder viure de manera autònoma, independent. Han de tindre garantides, mitjançant una pensió “digna”, les seues necessitats bàsiques (habitatge, energia, alimentació, medicines).
Pensió que no és cap despesa, és un dret que la persona treballadora ha adquirit al llarg de la seua vida laboral, amb la seua aportació econòmica al Sistema Públic de Pensions, que s’ha de revalorar segons l’IPC anual (Índex de Preu al Consum) per no perdre poder adquisitiu.
També han d’estar garantides les pensions de les dones, que per circumstàncies han treballat en la criança i les cures de la família, però no han cotitzat al Sistema Públic de Pensions, i d’aquelles persones que han treballat tota la seua vida, però per qüestions diverses tampoc tenen reconeguda part de la seua vida laboral.
Per a totes elles, el nostre desig i la nostra lluita és aconseguir una pensió mínima, segons l’SMI (Salari Mínim Interprofessional), actualment de 1000 € i, a posteriori el 60% del salari mitjà, segons indica la Carta Social Europea. Un desig molt important és la desaparició de la bretxa de gènere en Salaris i Pensions. Aconseguir que la Pensió de viduïtat siga del 100% i no del 60%.
I continuar amb l’actual Sistema Públic de Pensions solidari i de Repartiment. Almenys de tots els nostres desitjos (reivindicacions), dos, molt importants s’han complert: la derogació del Factor de Revaloració del 0,25% anual de les pensions (una autèntica misèria), i que ha suposat una pèrdua important del poder adquisitiu de tots i totes les pensionistes durant la seua vigència (2013-2017).
La desaparició del Factor de Sostenibilitat que, gràcies a la contínua pressió del Moviment Pensionista, no va arribar a aplicar-se, perquè haguera suposat una minva de la pensió des del seu inici. Continuarem lluitant perquè tots estos desitjos esdevinguen realitat.
BON ANY 2023!
